Pel que fa a nosaltres, vam aconseguir ser aconseguir agrupar 8 nerviosos, contant n'Àngel (Secció 3 plats), que va fer una ruta a banda amb pujada al Santuari de la Mare de Déu de Queralt inclosa.
La pedalada va anar de puta mare. La ruta ens va semblar immillorable. La calor ens va respectar força i no hi va haver cap baixa. L'única incidència va ser les quatre punxades que ens van fer perdre mitja hora llarga, cosa que al final va influir en què la majoria de gent optés per no pujar a Queralt, ja que vam arribar a Berga força més tard del previst.
Aquí volem fer una menció especial i felicitar a tothom que va pujar al santuari, especialment a en Belda, que va ser l'únic mallot grana a completar la ruta sencera. Corren rumorts que feia mesos que entrenava a consciència per aquest dia i així ho va demostrar amb un estat de forma envejable per part de la resta de l'expedició nerviosa, on només el gran corredor, fondista i reconegut saxofonista Ricard Vinyets, li pot arribar a fer ombra.
L'hora de dinar va servir per fer un reagrupament de tota la gent i trobar-nos amb els caminaires de les Ulleres del Llorer, Penya Bogarde i els Amics d'Alan Smithee, per degustar una fideuà que estava extremadament bona. Els amics senglassos s'ho van currar que t'hi cagues! L'àpat va ser rodó i va acabar amb una xindriada per fer passar la calor.
Així doncs, entre xíndries i cervesa fresca, vam enfilar la recta final de l'acte central amb un recital de l'arxiconegut acordionista, famós biciclista i garrotinaire pornogràfic Carles Belda, que ens deleitar amb tot un seguit de cançons per fer animar el personal i engrescar i obrir camí per la resta de la jornada.
Durant el recital de rumba giratòria, skà amb accent a la A i punk independentista, els membres del Repetxó ens van oferir un grapat de cançons i himnes hooliganístics que van fer animar la plaça d'allò més. El final del concert va acabar amb crits de "Odio a Contador!". Aquest també va ser un moment d'eufòria general.
Després del recital, en Sergi Serra ens va oferir una més que divertida xerrada de la història del biciclisme, on va fer un seguit de capítols breus que van ser de gran acollida per part del públic assistent. Aquí, ja ben entrada la tarda, la cervesa consumida començava a fer efecte en les nostres persones i és per això que no podem donar massa detalls del que va ser aquesta part de la jornada.
I si diem que a aquesta hora ja tornàvem a agafar el pedal (el de grau alcohòlic), què dir-ne de l'acte següent?
El Correbarts va ser un acte de plena follia, on es barrejaven sentiments d'eufòria i vergonya aliena. Si per part d'uns es feien càntics de tota mena pel centre de Berga, com si d'una comiat de solter de dissabte a la tarda es tractés, per d'altres potser era massa aviat per anar fent el pena d'aquesta manera.
Però això ja no tenia marxa enrere i les seccions més actives d'El Nervi de la Llibertat (Secció Pratdesaba, Secció Polla a fora, Secció Islas Barbados i Secció Terres de secà) ja ho estaven donant tot en un camí sense retorn que ens portaria a encarar la part més dura de la jornada on l'esport ja havia perdut tot el sentit possible i només la bicicleta dibuixada a les samarretes, deixaven entendre que potser formàvem part d'una colla biciclista o quelcom similar.
Després de recórrer els principals barts de Berga, vam anar a la Braseria Ski, on vam degustar un fantàstic sopar de carn a brasa. La veritat és que no podem donar gaires detalls del mateix.
A mesura que passaven les hores, s'incrementava el nombre de bestieses i disbarats i en una hora incerta arribaríem a Gironella on, lluny de caure rendits, ens plantaríem als concerts i aguantaríem fins que sortís el sol.
La nit en si va ser una continuació del que anàvem fent durant la tarda: Dir que érem ciclistes amb credibilitat 0.
I res més. Per acabar la escueta crònica, voldríem donar les gràcies als Senglars dels Rasos i col·laboradors que van fer possible que aquesta fos una jornada per emmarcar.
Del primer a l'últim moment ens vam sentir com a casa i més que estimats. Podríem dir que les nostres bicicletes van fer l'amor i que tot plegat va ser una bacanal biciclística on no va faltar-hi res i, com diu el vostre lema, el "bon humor" va ser la tònica gerenal que va fer que tres colles que no ens coneixíem, féssim de la primera Senglar Fest una jornada inoblidable.
Salut, bicilisme i Països Berguedans!
(properament més fotos...)
